Quadern d’Aram

 Quadern d'Aram | Comentari                Quadern d'Aram | Tema

         

 1 TRAJECTÒRIA GEOGRÀFICA

Abans de començar la lectura, és important, doncs, saber el recorregut que segueixen l’Aram i la seva mare, Marik, un camí amb molts obstacles però que té una recompensa final. Podeu seguir aquest viatge a través del mapa que us oferim i que comença Trebisonda (Armènia), amb la peregrinació al monestir de Narek, fins a Marsella (França), i incloent-hi el possible destí final que proposa l’autora al final de la novel·la, a Cadaqués (Catalunya):

Llegenda:

  1. Trebisonda (Armènia)

  2. Van, llac; monestir de Narek (Armènia)

    [2.1. Aghatamar, illot; església de Santa Creu (Armènia)]

    [2.2. Plana d’Abagha (Armènia)]

  3. Igdir (Armènia)

  4. Echmiadzin (Armènia)

  5. Jerevan (Armènia)

  6. Pireu, port de (Grècia)

  7. Atenes (Grècia)

  8. Cíclades, illes (Grècia)

  9. Patràs (Grècia)

  10. Ítaca, illa (Grècia)

  11. Jòniques, illes (Grècia)

  12. Corint (Grècia)

  13. Bríndisi (Itàlia)

  14. Gènova (Itàlia)

  15. Marsella (França)

  16. Cadaqués (Espanya)

L’espai, doncs, és absolutament real i tots els topònims citats es corresponen amb indrets del món real; a més, en el cas de Jerevan, que és l’actual capital d’Armènia, la seva funció de l’espai és díctica. També trobem espais diversos, tant rurals com també urbans, espais terrestres i espais submarins, etc. La història comença al poble natal d’Aram, a Trebisonda, però quan el jove armeni se’n surt de la pneumònia que havia contret, se’n van cap al monestir de Narek, al llac Van. A partir d’aquí, comença el procés de diàspora i hauran de deixar la seva terra i marxar ben lluny si no volen perdre la vida en mans dels turcs. De manera que transcorre l’obra, Aram i la seva mare ens van explicant els esdeveniments que volen recordar, els pensament més interiors, i també els esdeveniments que s’esdevenen en aquell precís moment en els diferents indrets per on passa: Atenes, Corint, Bríndisi, Marsella. Gràcies a l’ajut de la família grega d’en Iorgos i la seva germana, Alèxia, se salven del genocidi que extermina el poble i la cultura armènia. Així doncs, el que fan mare i fill (i que, per tant, també representa la fugida col·lectiva de tots els armenis que van poder marxar del seu país i salvar-se en altres llocs de la mar Mediterrània) és una Odissea perquè no deixa de ser un viatge ple de desgràcies, amb la confessió de la mort de Vahé, d’aventures i peripècies, com seria el cas de l’accident que pateix Aram i que el deixarà coix de per vida, i tots els esforços soferts per tal d’escapar-se d’una mort segura.

Tot i això, cal destacar que els llocs que esmenta l’autora tenen una gran càrrega simbòlica dins l’obra i també dins els mateixos protagonistes perquè enmig de la trajectòria trobaran una família que els acollirà, i que indirectament els portarà cap a una millor vida, una vida amb esperança; ells, els grecs, seran la seva salvació.

El quadern d’Aram s’acaba a Marsella, però a l’última part del Final i l’Epíleg, Anglada mostra interès per continuar descobrint sobre la vida d’Aram i Marik, d’una banda, el recorregut que va fer el quadern: com va anar a parar a mans de la família Kondos?, i de l’altra banda que els camins vitals que podrien haver triat Aram i la seva família. Sobre aquests temes, la narradora exposa algunes suposicions com seria l’explicació final que dóna l’autora envers la relació d’Aram i Alèxia, que diu que es podrien haver casat, o bé, que els dos es podrien haver assentat finalment al poble marítim català de Cadaqués. Però això només són hipòtesis, propòsits que encara no han estat confirmats però que, potser, més endavant, puguem tenir més informació i dades sobre el genocidi i poder acabar completant la història que ens ofereix amb total transparència i elegància Maria Àngels Anglada.

2 PERSONATGES

En els personatges principals en trobem tres de destacables: Aram, el protagonista que escriu el quadern, i els seus pares: Marik i Vahé.

El protagonista principal de tota l’obra és el jove armeni Aram. Quan comença el relat, tot just té quinze anys. A mesura que la història narrada avança, l’adolescent va creixent i madurant, tal i com ens comenta la seva mare en un dels capítols escrits per ella i dedicat a fer aclariments entorn el que ha explicar el seu fill en els capítols anteriors. El personatge canvia psicològicament i, evidentment, també físicament (es diu que canvia la veu): “Perquè ja he canviat la veu, i tothom afirma que tinc una veu de baix molt bona” (pàg. 59).

Es podria dir que els fets que li tocarà veure l’ajudaran a aprendre a viure. AL final del relat, quan s’estableix a Marsella, Aram té dinou anys. És clarament un personatge variable. Físicament, té una gran semblança amb el seu pare, sobretot amb aquells ulls negres i profunds que sovint mostren una mirada trista. Li serà fàcil aprendre a bussejar i a utilitzar els senyals imprescindibles per comunicar-se amb els mariners mentre és a sota l’aigua. La relació entre aquest personatge i el mar és presentada com a positiva a través de petits detalls, com per exemple que mai no es maregi dalt del vaixell. Una cosa que li agrada molt a l’Aram, a part del mar, és la música. Tot i la joventut del personatge, diverses situacions al llarg de la novel·la fan que demostri ser una persona força responsable.

L’accident laboral que patirà al final demostra que tot el que ha hagut de viure el jove protagonista l’ha afectat més del que semblava. Malgrat que la seva vida torna a tenir al·licients per viure-la amb tranquil·litat, el fet d’haver conegut la cruel mort de Vahé fa que Aram senti odi envers els causants de tanta mort i destrucció i que pensi en la venjança. El final de l’obra planteja un interrogant sobre el destí d’Aram i també dels seus descendents. Es casa, finalment, amb Alèxia, la germana del seu amic Iorgos.

Marik és la mare d’Aram. El seu nom presenta similituds fòniques amb el mot que, en armeni, significa “mare”, Mayrig.

Des de l’inici de la novel·la el lector té clar que es tracta d’una dona profundament religiosa (promet fer un pelegrinatge al monestir de Narek si el seu fill aconsegueix superar una pneumònia que està a punt de costar-li la vida). Durant el relat, no només apareix resant en diverses ocasions (per exemple, durant l’enterrament d’Irina), sinó que també utilitza de tant en tant l’expressió «si Déu vol». Tot i que Aram opina que és molt valenta, la dura experiència que ha de viure l’afecta d’una manera desmesurada; d’aquí que sovint es presenti com una dona trista, que plora (a les nits, per tal que Aram no se n’adoni) pel record dels familiars assassinats. Sap valorar el que la gent ha fet per ella, i per això no dubta a ajudar els altres quan ho necessiten. Per això, quan ja és a Marsella, Aram diu d’ella que té molts amics i que és estimada per molta gent, tota aquella a qui ha ajudat. Atès que a Marsella la situació millora notablement per a ells, allà l’aspecte de Marik, que té trenta-vuit anys, esdevé més juvenil; al seu interior, però, sempre sentirà enyorament pel seu país. A Marsella es torna a casar per no sentir-se tan sola. És un personatge rodó, pels múltiples matisos amb què és presentat. En qualsevol cas, el principal rol que desenvolupa és el de mare d’Aram. De fet, sembla que el nom Marik és una variant del mot que en llengua armènia es fa servir per referir-se a la mare.

L’últim personatge principal, i el que més es menciona possiblement al llarg de l’obra i no apareix en persona és Vahé. És un personatge exterior que té una funció importantíssima a la novel·la però que mai es manifesta perquè mor abans que s’escrigui la novel·la. Aram el descriu com un home prim que semblava fràgil. En recorda la veu, greu i bonica però no gaire forta, i explica que portava ulleres. Treballava com a professor de grec (Aram coneix les històries d’Ulisses i d’Hèctor perquè el seu pare les hi havia explicades) i de francès, i havia publicat dos llibres de poesia. La poesia i el seu país, Armènia, eren les seves grans passions. Vahé és un personatge necessari perquè ha esdevingut una mena de símbol del poble armeni.

Sembla que per crear aquest personatge l’autora va inspirar-se en el poeta armeni Daniel Varujan, mort el 1915 en unes circumstàncies molt semblants a les de Vahé; Varujan va ser assassinat pels turcs amb arma blanca enmig del desert, juntament amb altres compatriotes, després d’haver estat quatre mesos empresonat. Un altre punt de contacte entre les dues biografies el trobem en el fet que tots dos havien estudiat a Venècia amb els monjos de Sant Mekhitar. Vahé estava orgullós perquè aquests monjos eren considerats els dipositaris del bo i millor de la cultura armènia. Tant Vahé com Varujan havien continuat els seus estudis superiors a Gant.

 Pel que fa els personatges secundaris trobem: l’àvia, Sofia, Iané, Alèxia i Iorgos, pescador d’esponges –originari de l’illa de Simi– que esdevé el gran amic d’Aram.

Físicament és ros i més alt que Aram; també sabem que té els ulls d’un color blauverd que reflecteixen el seu caràcter alegre. Reorientarà la seva activitat professional cap a la recollida de corall. Per crear aquest personatge, l’autora es va inspirar en una família de corallers de Cadaqués, els Kontos. Iannis. És el pare de Iorgos. Tant eIl com la resta de la família Kondos sempre mantindran una relació d’amistat sincera amb Aram; per això Aram és convidat al casament de la germana gran de Iorgos, com si fos un membre més de la família. Kostas. És l’oncle de Iorgos i també el patró del vaixell Dimitrios, on treballarà Aram. Proporciona suport i ajuda econòmica a Aram i a la seva mare quan més ho necessiten, a Atenes. Alèxia. Germana petita de Iorgos, esdevindrà la xicota d’Aram i posteriorment la seva esposa, amb el vistiplau de tota la família Kondos. Físicament, és una noia alta i graciosa, que té els ulls verds.

L’àvia d’Aram se l’anomena així perquè és la mare de Marik; els pares de Vahé ja havien mort abans que els turcs comencessin la persecució contra els armenis. Tot i que l’àvia explicava històries de sants al seu nét Aram, tenia una clara predilecció per les dues nenes, Sofia i Iané. És un dels personatges que il·lustren millor l’afany de mantenir els costums i les tradicions armènies, entesos com a elements que mantenen i preserven la identitat d’un poble; per exemple, Marik explica amb detall la il·lusió que produïen a l’àvia els rituals de celebració de la primera dent d’un infant. Mor amb Sofia i Iané que eren les germanes petites d’Aram; la diferència d’edat entre elles només era d’un any i mig. Van morir juntament amb l’àvia ofegades al mar Negre. El personatge real en què l’autora es va inspirar per crear un d’aquests dos personatges, la filla petita de Daniel Varujan, en realitat no va morir ofegada, ja que va escriure-li una carta a l’autora. La sortida de Varujan la fan amb Grigor que és el cosí de Marik; treballava com a pagès i ramader en un entorn rural. De constitució física forta, no triga gaire a recuperar-se d’una ferida d’arma blanca que uns bandits li fan al braç. Durant els preparatius del viatge cap a Ecmiadzin ja mostra alguns dels trets que el caracteritzaran, com el fet d’actuar de manera discreta per tal de no esverar els nens. També demostra tenir una mentalitat pràctica quan, durant el trajecte, deixa que els nens muntin a cavall de tant en tant per evitar que l’excés de fatiga empitjori encara més les coses. Aram presenta aquest personatge com un home independent, capaç tant de refer-se dels disgustos i les dificultats com de preveure solucions als problemes: per exemple, com que a Jerevan han arribat tants refugiats, es fa evident que la demanda de pa desbordarà les previsions; Grigor se n’adona i aconsegueix trobar feina en aquest sector. Conscient que segurament Vahé no ha sobreviscut, proposa a Marik de casar-se amb ell, però com que Marik no ho veu clar, al final opta per casar-se amb una jove pagesa que viu a prop de Van. La seva esposa Irina, mor durant la fugida de Van a Ecmiadzin, probablement per una barreja de causes físiques i emocionals. Abans, però, ha pogut assistir el part d’una dona, ja que tenia experiència en aquestes tasques. Té un fill Gabriel, durant la fugida té una actitud exemplar, igual que Aram. A Jerevan, per sobreviure, es posa a treballar de forner, com el seu pare. Posteriorment, tornarà a viure a l’Armènia oriental, on treballarà ensenyant els oficis de pagès i de ramader a nois orfes. Durant l’obra s’esmenta una germana de Gabriel, filla també de Grigor i d’Irina, però no se’n diu el nom.

Altres personatges de segon ordre que també són importants però que no influeixen tant són Maria Ohannesian, Daniel Varujan, Ashrag, Ran Nazariant. La Maria Ohannesian és la persona que ajuda a traduir els textos de l’Aram, i que Anglada coneix gràcies al seu company i amic Ramon (apareix en el capítol I). L’agraïment a Maria és per la història armènia i la situació, així com per la condició de ser dona. Ohannesian és una armènia de l’Argentina, arrelada a Catalunya, que serva la memòria dels seus avis i de la seva antiga llengua. Sense ella la història d’Aram, Marik i Iorgos no hagués estat presentada.

Els personates de tercer ordre són: Adrià, Ran Nazariatz, Konstantino Kondos, Ramon, Daco, Antoni Ribera, Kostos, Afridita, Mare de Déu, Sant Gregori l’il·luminador, Kostas, Sant Nicolau, Sant Miquel, Panormitis, Electra, Mikhalis, Arcàngel Sant Miquel, Nahabes Kucak, Vassius, Ulisses, Grigor, Gabriel, comandants Keris i Homazas, pares Mekhitaristes, Arshag, Dante, Andronik, Dro i Sant Mekhitor, pare Meshrob, Soghomon Telhirian, Txavir, Djemal, Enver, Andreas, Aris, Nazim, Talaat, Hassan, Louise i Arpiar Aslanian.

Si fem alguna petita menció important seria a Kondos que ajuda, aconsella a la família d’Aram. És la guia per la supervivència, molt amable, generós. És grec solidari amb personatges d’altres països. També trobaríem el doctor Arshag que confirma la mort de Vahé i que havia estudiat juntament amb ell. Apareix de manera providencial a Jerevan, quan Marik porta Aram al seu consultori per refredat molt fort que agafa. El doctor actua com a col·laborador.

Trobem personatges que esdevenen més tard narradors com Odisseas, amic i company de feina de Vahé. Revela els detalls de la mort d’aquest a Marik i Aram. Odisseas havia pogut comunicar-se amb Vahé mentre aquest estava detingut a la presó, s’enviaven cartes i també li va fer portar el llibre de la Ilíada. Der Ashavir és el sacerdot jove que entra en la vida de Marik i Aram un cop s’han establert a Marsella. Físicament, és alt i polit, porta la barba molt ben cuidada i té una veu molt bonica de baix. És un armeni de la Cilícia, un dels pocs que van sobreviure a la violència dels turcs. Farà editar els poemes inèdits de Vahé, com a regal per a Marik i Aram. Simbolitza la nova vida que està a punt d’iniciar Marik.

Finalment, cal esmentar que els causants de la catàstrofe (i que, posteriorment, no reconeixeran el genocidi com a tal) són la dissort, la desgràcia, la matança, el carnatge del poble armeni. Quan el relat ha de referir-se a aquest grup col·lectiu de persones ho fa amb metàfores, però sense camuflar la seva identitat i la seva mala intenció, la d’exterminar un poble i una cultura: “els nostres assassins”, “els maleïts turcs” dita cinc vegades al llarg de tota l’obra, “els turcs”, “malvats turcs”, “criminals turcs”, “assassins”, “malparits”, “els turcs, que Déu els confongui”, etc. És palès, doncs, que aquest personatge és qui assumeix el clar paper d’antagonista.

3 TEMÀTICA

El tema principal és l’afany d’Aram i la seva família per sobreviure el genocidi de tot el seu poble, i també la denúncia de tots aquests crims: deportacions, assassinats massius d’armenis, la crueltat, les violacions, els raptes, les amenaces, l’obsessió per destruir un poble i una cultura, l’exili, etc. La vida, doncs, és una carrera plena d’obstacles. La família d’Aram és una experiència de supervivència de genocidi, persecució…

L’esforç de la fugida, el mar, la superació personal al aconseguir treball al mar i l’ajuda dels amics condicionen els fets. L’obra es centra en el sacrifici cruent del poble armeni que portà a terme el govern turc, principalment entre els anys 1915 i 1916. No cal dir el relleu que pren en els moments actuals, quan uns no desitjats vents de guerra ens esgarrifen a tots. El relat de la tragèdia dels armenis, la reducció al no res de la seva gent i de la cultura pròpia, dels llocs sagrats, dels símbols que marcaren les seves vides, ens fa girar als ulls cap al seu tros de terra, petit i estimat, i ens ajuda a entendre i a compartir el periple dolorós d’un poble abocat a la seva extinció.

Si bé tota la novel·la es basa en el mateix tema (el genocidi armeni perpetrat pels turcs), les diferents parts del relat concreten aquest tema genèric en petits temes més específics. Trobaríem la destrucció física de l’individu que és paral·lel amb el de la nació. Ara bé, el relat també insisteix en el fet que, malgrat que els turcs hagin fet callar l’individu per sempre, la seva poesia continuarà viva. En aquest cas, el tema específic podria consistir en el poder eternitzador que té la literatura. Si avui dia, després de gairebé un segle, encara estem parlant de Vahé, és precisament per la seva dimensió com a poeta, pel fet que va utilitzar la literatura per denunciar públicament uns fets.

Un altre tema molt palès al llarg de la novel·la és la lluita contra l’oblit i contra l’actitud negacionista que encara avui dia hi ha qui manifesta envers el mot genocidi. El drama que han hagut de viure els exiliats armenis és mostrat molt de prop, no és estrany, doncs, que Aram digui que “no cantem pas per oblidar les nostres penes, ho fem per recordar els nostres cants”. Quadern d’Aram és una novel·la a mig camí entre les memòries i el dietari. En un dietari el narrador explica els fets rellevants que li passen cada dia, durant un període concret. Tot i que l’ONU va reconèixer aquest genocidi l’any 1984, Turquia sempre l’ha negat, adduint que, en realitat, el que va tenir lloc va ser una guerra civil entre turcs i armenis, i no pas un genocidi planificat i dirigit conscientment des de les esferes de poder turques. Tampoc hi ha acord en les xifres de víctimes, ja que mentre la comunitat armènia insisteix a donar com a vàlida una xifra que s’acosta al milió i mig de morts, Turquia només en reconeix entre 250.000 i 500.000. Actualment, la qüestió del genocidi armeni continua generant polèmica.

Planteja com pot sobreviure una generació i com pot salvar-se de la mort: la condició humana. Perquè sigui una obra de testimoniatge de tots els genocidis, recerca la vida de les constants vitals i pretén conèixer els testimonis que són les experiències històriques. Anglada fa una anàlisi història de la família armènia (símbol de la col·lectivitat i individualitat) i el genocidi, que ens porta del microcosmos al macrocosmos.

És més que evident la memòria històrica és molt important al llarg de la novel·la perquè té una gran càrrega psicològica i simbòlica, així com de poètica cultural. Vahé és el gran poeta, i prové d’una família culte. La maduresa de l’individu d’Aram es mostra al llarg de tota l’obra, ja que, arran de totes les destruccions, descobreix el veritat sentiment d’odi i ira cap als turcs. Aram busca la justícia amb l’esperit de venjança, rebel·lió per defensar-se, protegir-se i escapar, lluitar, etc., tot amb l’esperit de superació i canvi, renovació del propi individu.

També es mostren temes secundaris com el valor de l’amistat amb Iorgos, el compromís humà i col·lectiu; s’han de combatre les dificultats junts, o l’estimació i vinculació amb la defensa de les nacionalitats era el d’Albània. No ens hem d’oblidar de la reflexió que fa sobre la condició humana i el propi individu perquè l’evolució del trajecte es planteja la vida, la solitud, la supervivència, els sentiments tots, l’afany de sobreviure i la lluita constant per la pròpia identitat. El risc i el perill al final porten a l’estabilitat del futur i la felicitat, així com la llibertat. Tots els obstacles són riscos tant com els accidents com la fugida. Les llegendes són el reflex de la comparació amb la situació dels armenis i dels perills del món. La visió de la mort també hi és present.

4 TÈCNICA NARRATIVA

La veu innocent d’Aram és contrastada amb la de la mare, Marik, que és la que guarda la memòria, el record de la poesia del seu marit, Vahé. Les dues veus, la d’Aram i la de Marik, responen també a una altra constatació que, a dir veritat, no pot ser negligida: el poble turc no odiava els armenis, sinó que foren les altes autoritats del govern i de l’exèrcit turcs les que promogueren el genocidi contra el poble armeni.

Hi ha diverses veus narratives que exposen els fets i que, ara mateix, estudiarem i concretarem amb exemples; per això, us representem gràficament les veus narratives que tenen una importància desigual:

I

Agama Stellio

II

Aram i Iorgos

III Carnet d’Aram

ATENES

IV

Carnet d’Aram

EN MAR

V

Marik

MARSELLA

VI

Carnet d’Aram

ALÈXIA

VII

Marik

Vahé

FINAL I EPÍLEG

VEUS NARRATIVES

Autora

Autora

Aram

Aram

Marik

Aram

Marik

Autora

Odisseas

Hassan

 L’acció de la novel·la conclou veritablement amb l’epíleg, però Anglada considera que ha de donar més informació al lector i situar els fets que es relaten dins de la història, per això confegeix una cronologia final, que divideix en dos apartats. En la Nota que afegeix, precedeix de la cronologia i torna a posar les cartes sobre la taula per oferir més dades de contextualització de la novel·la, que s’afegeixen a les que ens mostra el primer capítol.

La veu narrativa parla en els dos primers capítols, al tercer i al quart és Aram qui parla, o escriu, per mitjà de les pàgines del seu diari. El capítol cinquè dóna veu a la mare, Marik, i Aram torna a emprendre l’escriptura en el capítol sisè, per tornar a passar-la a Marik a l’inici del capítol setè, a dos testimonis molt importants: un turc, un armeni, i a la veu narrativa, que clou la novel·la en l’epíleg, en un conjunt completament cíclic.

El primer capítol podria haver estat també una mena de pròleg. Anglada, o la veu narrativa, ens hi explica la gènesi de la novel·la i algunes claus per a la seva comprensió, que podem resumir en les següents: un viatge a Rodes amb escala a Atenes; la poesia de Ran Nazariantz, de Daniel Varujan i els dos volumets de poesia armènai i traduïda al francès. Les característiques del primer capítol són el text amb molta sensibilitat i precisió, amb comes per fer puntualització, i amb molt detall i minuciositat. Hi ha una adjectivació important, i fa servir molts mots del camp semàntic de la botànica i dels animals (llangardaix, drac, potes, plantes, àgil drac rodi). El llangardaix li serveix d’unió entre el lloc i el sentit figurat. Trobem una similitud amb el folklore. Per això, també utilitza les fonts més directes per crear un clímax de credibilitat. L’agraïment a Maria Ohannesian, que ajudà a l’autora a traduir les notes del llibre/quadern d’Aram, forma part del llibre; per tant, trobem literatura dintre de la literatura.

Quan Anglada escriu en els capítols inicials i finals, sembla que sigui un mena d’alter ego de la pròpia autora, ja que explica la gènesi del text (on va decidir que escriuria l’obra i quins van ser els motius principals que la van fer endinsar dins aquesta terrible història, i quin interès té per a ella la poesia armènia). l’autora ens introdueix el perquè va decidir escriure aquesta obra i ja ens situa a l’illa de Rodes, des d’on es pot veure l’illa de Simi i les costes turques. El fet que hagi començat amb aquest nom es deu a que fa la comparació amb que les històries són més difícils d’aferrar que l’àgil drac de Rodes. L’autora continua explicant que va començar a escriure l’obra quan li van oferir un vell llibre o llibreta, va fer-ne fotocopies i poc temps després va cercar algú que pogués desxifrar la lletra del quadern, finalment trobà a Maria Ohannesian que va desxifrar les notes del llibre d’Aram. A partir d’aquí comença a narrar-nos l’exili, el malson terrible i real que van patir els armenis, a partit de dos personatges principals: l’Aram i la Marik, i un de secundari, en Iorgos. A més, situa l’acció de la història entre el 1914 i 1925.

Al llarg dels dos primers capítols ofereix dades que il·lustren com va ser creat algun dels personatges i dóna altres indicacions sobre la història que s’explicarà, alhora que agraeix l’ajut rebut per part de terceres persones, com ja he esmentat abans.

En les darreres pàgines de la novel·la, juntament amb l’epíleg, sabem que la veu narrativa correspon a una dona. Tot i això, les informacions que es donen a les primeres pàgines no deixen de ser suposicions i hipòtesis de la pròpia autora.

Cal dir, però, que la narradora-editora té un avantatge i és que coneix la història però prefereix no desvetllar res en els primers capítols, si no seguir amb la trama cronològicament. Per tant, parlarà sempre dels fets a posteriori, un cop ja s’han esdevingut. A més, els fets als quals fa referència no formen part de la seva història personal, sinó de la d’altres persones, per la qual cosa no ha d’estranyar que majoritàriament empri la tercera persona gramatical en algun moment precís, però ho sol fer en primera persona: “m’ajudaria, el meu amic, la meva persistència, el meu nét, és on vaig escriure, segons m’he assabentat”.

Quan parla Aram mitjançant la veu que li pertoca en el seu quadern que li va regalar el seu pare abans de marxar, explica totes les seves vivències. És un personatge intern, en primera persona del singular i en present, així doncs, crea versemblança, credibilitat: “em desperto, crido, tinc, les meves, em sent, al meu costat, em recorda, la vaig aprendre, em va dir, el meu pare, no sé quants quedem, m’ensenyarà, etc”. El text és viu i hi ha reflectit l’enyorança del passat, i els malsons representen la situació dels records. Introdueix el reportatge o un llibre de viatges, un testimoniatge històric. Apareixen molts de símbols que utilitza al llarg de l’obra com les roses, el mar, la terra porpra, el viatge, tot relacionat amb la dificultat de la vida. El viatge, per a ell, és el trencament de la rutina però és la coneixença del món. En algun moment, hi ha la felicitat i la unió.

Quant al punt de vista d’aquest narrador i testimoni alhora, cal tenir en compte que l’exposició dels fets la fa a partir de la informació de què disposa en cada moment, especialment al principi de la seva narració, donat que la distància temporal entre el moment en què s’esdevenen els fets i el moment en què són escrits és notablement curta. Aram combina tècniques narratives tant dels dietaris com de les memòries. Aram escriu retrospectivament, recordant sempre fets que ja han passat anteriorment. Al capítol tercer, compara la situació que ha viscut en el passat amb la felicitat de l’antiga vida familiar, amb la duresa de la vida com a refugiat.

A l’inici del relat, amb només quinze anys, predominen els records, els somnis, els neguits, les pors, l’explicació de les coses que li agraden i que no li agraden, i a mesura que es va esdevenint la història, el nostre protagonista creix també psicològicament i madura com a persona. Aram no només ha madurat individualment sinó que també a Marsella disposa de molta més informació de la que tenia a Atenes, cosa que li permet valorar els fets, donar la seva opinió i determinar així la seva posició. Anglada creu que al final de l’obra es podria haver unit amb algun grup per defensar la integritat i la consciència i memòria història del poble armeni i lluitar junts per no oblidar l’horror que van fer els turcs sobre ells. Hi ha una evolució en el rol del protagonista.

En algun moment, utilitza l’estil directe per donar més versemblança a la trama:

-Menja, noi, que deus portar gana endarreria!- em deia l’oncle de Iorgos.

-Sí, però ja en tinc prou, gràcies.

-Ja ets gran, beu del nostre vi, que és de Rodes- afegia.”

Un dels altres trets que caracteritzen aquest narrador tan particular és que sovint fa referència al acte mateix d’escriure i als obstacles que la vida d’exiliat posa a aquesta activitat: per exemple, el fet que hi hagi mala mar li impedeix de continuar escrivint mentre és a bord del vaixell Samos. Escrivint mostra el seu estat d’ànim, però també explica quan no ha pogut escriure i els motius pels quals no ho ha pogut fer. Les exigència de la seva nova activitat professional com a coraller tampoc no li permeten mantenir el ritme habitual d’escriptura, de maner que cedeix el quadern a Marik per tal que sigui ella qui hi escrigui les seves reflexions i aporti noves dades sobre tot el que ha explicat. Tot i això, el quadern esdevé molt important per a Aram, tenint en compte que havia estat un regal del seu pare. Per això, Aram el fa servir per deixar constància dels fets que han marcat la seva vida, tant en la dimensió individual, amistat i festeig, com en la col·lectiva, el destí del poble armeni.

Quan és Marik qui escriu les seves experiència, records, sentiments més profunds i interiors de la seva ànima, té alguns punts en comú amb Aram, però sí que hi ha algunes diferències notables. És un narrador intern, altre cop, perquè és un altre personatge protagonista: la mare d’Aram. El seu relat reflecteix elements autobiogràfics però donant un èmfasi especial a aspectes que Aram exposa superficialment. L’escriptura de Marik rememora moltes escenes dialogades, a través de les quals s’exposen els neguits, els dubtes i les preocupacions del personatge. Aram és l’única cosa que li queda, a Marik, i és coherent que mostri una clara preocupació en tot moment pels riscs que comporta la seva feina.

El punt de vista que té Marik és clau perquè escriu des d’una nova perspectiva, la d’un adult que reflexiona gairebé sempre sobre el passat, des de l’experiència i la perspectiva que dóna el present. Marik no es queda mai en una fase de descripció dels fets, com si ho fa l’Aram, sinó que sempre fa un pas més enllà, amb una aportació crítica, analitzant-los i valorant-los. Així doncs, després d’explicar les condicions tan miserables en què van haver d’emprendre el viatge des de Van fins a Marsella, al llarg de la qual van veure morir Irina, l’esposa de Grigor, raona l’opinió que té sobre la causa d’aquesta mort tan fatídica i penosa. Aquest narrador és imprescindible en l’obra perquè ofereix als lectors perspectives diferents o complementàries d’uns mateixos fets. Mentre que Aram certifica que es va haver de convertir en un home forçosament i en molt poc temps, Marik opina que és una prova més que demostra que Aram ja feia temps que havia estat madurant de manera gradual i progressiva.

Marik actua com a narrador capaç d’analitzar els perfils de diversos personatges; ofereix altres perspectives i és capaç, també, de sintetitzar els seus sentiments en un parell de paraules clau: apàtrida i enyorament.

Altres narradors que apareixen en aquesta història són: Odisseas, professor i amic de Vahé, i Hassan, taxista turc. Són narradors interns, personatges que intervenen en la trama. La seva aportació com a narradors es limita als documents que Marik cus al quadern, i amb els quals el quadern mateix s’acaba. Content el testimoniatge de les últimes hores de vida de Vahé. Una altra persona que no cal oblidar és el pare Mesrob, el sacerdot, que expressa el condol a la vídua i també per recordar el perfil humà del difunt poeta, cosa que resulta apropiada perquè el darrer capítol es dedica gairebé íntegrament a recordar la figura de Vahé. El pare Mesrob, amb la seva carta adreçada a Marik, esdevé un personatge intern, amb el paper de testimoni.

Cal recordar que en el capítol VI apareixen dos articles apareguts en el diari francès Le Provençal, un mitjà de comunicació que aporta una visió totalment objectiva dels fets esdevinguts durant el genocidi armeni. Anglada fa servir tècniques cinematogràfiques, una tècnica narrativa molt actual.

En l’obra, predomina la narració, l’exposició dels fets, combinada amb breus pinzellades de descripció. Tot i que la narració és el recurs més important, la descripció (física i psicològica de personatges, però també de llocs) i el diàleg també hi són presents. També s’ofereix un retrat força complet d’Arshavir. Quant als diàlegs, bona part dels que hi ha són força breus, i hi intervé la majoria dels personatges. Ús recurrent de les cometes, sobretot per indicar que el concepte té una significació afegida o per fer aclariments. També cal destacar l’ús freqüent dels dos punts per introduir explicacions, exemples o demostracions.

L’estil que utilitza Anglada ha estat qualificat com a depurat, contingut, però amarat al lirisme. L’autora rebutja la complexitat expressiva per tal que es pugui assolir un dels principis objectius de la novel·la: donar a conèixer al màxim nombre de persones les desgràcies del poble armeni. Anglada vol arribar al públic lector, sigui quina sigui la seva edat i la seva formació, perquè va voler deixar la seva veu a aquells que no en tenien o a aquells a qui s’havia prohibit. La seva veu, doncs, havia de ser clara i afermada, com la que va heretar dels avantpassats. Anglada utilitza una gran quantitat de figures retòriques i recursos estilístics, com també ho fa en les altres obres. Hi ha diversos col·loquialismes, amb locucions i frases fetes: “és viu com una centella”, “amb l’ai al cor”, “a contracor”, “posar més pedres al fetge”, “un si és no és”. Hi ha un gran camp semàntic que pertany al mar i la navegació, també a la botànica, i fins i tot de la guerra i les matances: “salpar, fondejar, a bord, escafandre, protegien a la rereguarda, matar, lluitar, exèrcit, regiments, atacs fulminants de bandes, refugi segur. Apareixen paraules en llengua armènia i topònims armenis i d’altres països: Trebisonda, Echmiadzin, Idgir, Abaghar, Aghtamar, Jerevan, kadaif, lavash, der baba, mantí, effendis, sarmà, hadig, dashnak. Inclou grups i entitats de suport als exiliats armenis: NER, ANCHA, FRA.

Anglada utilitza l’adjectivació connotativa, que no són neutres. Davant d’un conflicte d’aquesta magnitud és raonable que les víctimes tinguin dret a opinar: ombres odioses, aigua amarga, dissortats fugitius, maleïts turcs, tendres arbrissons. Utilitza, a més, sinònims, diminutius i una voluntat aclaridora o justificadora amb conjuncions que expressen causa perquè, ja que, per tal que, com que, vull dir. El lèxic emprat és fàcilment comprensible, encara que en alguns moments pot haver-hi cultismes o mots especialitzats que caldria buscar la definició per concretar, d’aquesta manera, el significat.

Ara bé, pel que fa els recursos retòrics que habitualment empra Anglada trobem els següents: epítets (una geniva rosada), anàfora, metàfora (segar la vida), el·lipsi, eufemisme (ja no es va despertar mai més, segar la vida), quiasme, sinestèsia, asíndeton (les noies, la casa i les terres. Els nois, la barca, les xarxes i els estris de pescar), personificació (el sol alegre, els seus ulls riuen), comparació (damunt seu brilla com un mirall la superfície del mar), antítesis, metonímies (vestits com anem de goma), sinècdoques (tornàvem a tenir un sostre), apòstrofes o invocacions (Adéu, terra porpra, adéu, Armènia; Crido el pare, crido el seu nom: Vahé, Vahé), preguntes retòriques (Eren, potser, Louise i Arpiar, heroics combatents contra els nazis, fills d’Aram i Alèxia, i néts, doncs, de Marik i Vahé?), aposicions, i un llarg etcètera.

Per acabar aquesta explicació sobre la tècnica narrativa. Quadern d’Aram és literatura feta a partir de literatura. A banda de les referències a Dante (Marik opina que l’èxode és com un viatge a l’infern, com el de la Divina Comedia) o a la història d’Ulisses (Aram la coneix perquè el seu pare li havia explicat l’Odissea), trobem en els capítols del 3 al 7, introduccions encapçalades per estrofes, poemes sencers o algun fragment en prosa d’autors vinculats a la història del poble armeni. Els autors dels quals extreu una part petita de la seva obra són: Ran Nazariantz, Nahabed Kucak, Daniel Varujan i Grigor de Narek.

5 OPINIÓ PERSONAL

És evident que, en la seva obra, Anglada compleix perfectament el principi de no perdre mai el respecte per les víctimes ni caure en el que ella anomena “sadisme literari”. Aquest llibre dóna una lliçó ètica i moral. Quadern d’Aram narra les vicissituds d’una família armènia, les vivències de la qual són representatives de les que van patir milers d’armenis quan, a finals del segle XIX i començaments del XX, van ser víctimes d’un meticulós pla d’extermini organitzat per les autoritats turques contra la població armènia, que continuava vivint i desenvolupant la seva cultura en les que havien estat històricament les seves terres. Com molts altres armenis, doncs, destrossats per la guerra i repel·lits pels fats, Aram i Maryk, separats de la resta de la seva família (marit, fills i àvia, inclosos) inicien un èxode incert, com gairebé tota la població civil. Allunyats de les seves terres ancestrals, destruïdes les família, Marik i Aram intenten refer la seva vida, i no oblidar. La trajectòria vital i poètica està lligada de manera indissoluble a la història singular del poble armeni. S’assenyalen els indrets de les matances i de les deportacions massives d’armenis. Aquesta obra fa una anàlisi històrica de la família armènia i el genocidi.

El relat de constitució inconsútil, sense sorpreses, tot amarat d’aquella fluència que sembla tan natural com la vida. A més, el domini i no absència d’estil, art de la insinuació d’un escenari històric, escenari de la tragèdia col·lectiva, que queda representat per la caracterització íntima de la pròpia tragèdia, amb amistats i noces, notícies dels morts i la constància perenne de la gran desventura dels home.

La història d’Aram i Iorgos va ser començada amb la intenció de dedicar-la als escriptors joves, però a la fi s’acaba convertint en una ficció també per a adults. En part, la poesia de Daniel Varujan la fa decantar cap a aquesta opció.

La simpatia pels grecs, d’altra banda, la duu als armenis, ja que tots dos pobles eren amics i van patir la repressió dels turcs. A Quadern d’Aram, Maria Àngels Anglada té present que els grecs van ajudar els armenis, però també que hi va haver turcs que els van fer suport i es van negar a complir les ordres per a perpetrar l’extermini. Gràcies a això, per exemple, es van salvar molts nens.

Anglada dóna una visió molt completa i àmplia, i aporta els diferents punts de vista del que va suposar l’extermini del poble armeni, d’una banda, tenim el testimoniatge d’Aram i Marik, que narren en primera persona la horrible experiència viscuda, i d’altra banda, al final de l’obra trobem el testimoni d’Hassan, taxista turc, que va haver de matar els armenis per ordres superiors.

Hi ha una cosa que no m’agradaria que se m’escapés de les mans, i que potser ho hauria d’haver inclòs dins l’apartat de Tècnica Narrativa, però és la gran càrrega simbòlica dels elements com el mar, les roses o la terra porpra. El mar representa la llibertat i és l’element que facilita als protagonistes la fugida cap a una nova vida. El mar permet, alhora, a Aram, reflexionar sobre els veritables perills de la vida, no pas causats pel mar sinó pels homes. Les roses i el jardí són el record de la vida anterior perduda per sempre; i la terra porpra és el símbol de la cultura armènia, que es concreta en les tradicions i en la poesia, és l’ànima d’un poble que perviurà sempre en la poesia. Caldria afegir que apareixen tòpics literaris com el collige, virgo, rosas, i el homo homini lupus; podem dir que la literatura d’Anglada també està molt lligada a la cultura i tradició hel·lènica i llatina, ja que ella era professora de filologia clàssica.

Els protagonistes d’aquesta novel·la parlen en la seva pròpia llengua. És el cas de la mare Marik escriu per no deixar a l’aire la seva història. Escriure per no oblidar les dissorts, només des del coneixement es pot evitar de caure en els mateixos errors.

Quadern d’Aram és una recreació, i també una reflexió profunda sobre la condició humana, partint d’aquest terrible esdeveniment que obre el segle xx, la impunitat del qual serveix a Hitler, una vintena d’anys després, com a argument per incitar els seus homes a envair Polònia, perquè «qui recorda avui els armenis?», i que no ha acabat millor. El resultat, però, no és un llibre amarg, i malgrat tot no està mancat d’una esperança d’un futur millor.

El Quadern d’Aram és la primera obra de la literatura catalana traduïda a l’armeni, fet que hauria constituït un motiu d’orgull i satisfacció per a Anglada. I per una altra banda, la primera publicació d’una obra literària armènia a Catalunya va ser la traducció de Varujan, publicada el 2000, totes dues són publicacions que malauradament no va veure. Així doncs, ella ha estat el centre dels primers contactes literaris entre Armènia i Catalunya. Quadern d’Aram és un pont entre la cultura armènia i la catalana. Anglada és l’exemple de la literatura com la clau de la coneixença entre pobles, a través de la creació personal i la traducció, que és el mateix que dir a través de la llengua, la paraula, la paraula poètica com a transmissora de l’experiència vital i de l’humanisme en les relacions entre les nacions.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s